La primera mujer

En la meva vida, com en la meva feina sempre m’he sentit atret per les formes radicals de pensament, per les mirades des dels marges, així com pel sofriment i la lucidesa que travessa el malalt mental.

Fa dos anys vaig impartir un taller de cinema documental a l’Hospital Psiquiàtric de Mallorca. Allà vaig conèixer Eva, una del seu pacients, l’única alumna que no va fallar mai a classe. Al poc temps creem un vincle fort. Després de sis anys hospitalitzada, la seva mirada, castigada xocava amb la seva vitalitat i la seva passió per redimir una vida d’excessos en nits sense fi. La seva història de resiliència va connectar amb la meva fascinació de joventut: Eva encarnava les fronteres difuses entre lucidesa i malaltia.

Eva té un somni que l’empeny a lluitar per la seva llibertat. És un objectiu poderós, que marca el seu dia a dia: retrobar-se amb el seu fill Daniel. Des que la van diagnosticar la seva malaltia, fa quinze anys, que no li veu. Tenir un projecte vital és una cosa inusual i profundament valuosa en un hospital psiquiàtric on la malaltia i un cert paternalisme mèdic pot marcar qualsevol ànsia de vida autònoma. Com Eva em va contar, sense aquest somni, ella estaria avui morta. No té ànsies per complir-lo però sap que no pot tornar a fallar el seu fill.

He seguit de forma sistemàtica la vida d’Eva en els últims dos anys a l’hospital. Durant aquest temps m’he enfrontat als meus propis prejudicis i a aquests mateixos desequilibris que condicionen la vida d’Eva. La nostra relació no sempre és fàcil i encara avui exigeix paciència i reconquerir la seva confiança cada cert temps. Espero que la seva generositat, la seva vitalitat i el seu humor al compartir la seva intimitat, malbaraten alguns tabús que planegen encara sobre el col·lectiu de la malaltia mental.