En un intent qüestionable per no perdre espectadors, la televisió (i cert cinema) va adquirir als anys noranta un ritme de muntatge cada vegada més accelerat. L’el·lipsi –evitar els moments “superflus” d’una història per abordar directament l'”interessant”− es va convertir en el recurs clau i indispensable per assolir aquesta finalitat.
L’acceleració manipulada dels esdeveniments ens sumi en un estat sempre vibrant, on cada pla s’escurça empenyent-nos cap endavant, dirigint-nos frenèticament a una imminent novetat que habitualment mai arriba. Però la rapidesa és finita i està condicionada per la nostra capacitat d’assimilar les imatges, les emocions i els conceptes que se’ns ofereixen. Sovint aquesta acceleració extrema ens condueix a un buit i insubstancialitat que amenaça de curtcircuitar el desig de mirar la televisió. Perquè és precisament en aquests temps morts, subtilment a la sala de muntatge, en què com a espectador actiu podem assimilar el vist, recrear-nos o prendre perspectiva.
El problema no rau en el benentès continguts televisius tinguin una cadència abreujada, sinó que l’acceleració s’ha instaurat ja com una norma que assoleix la gairebé totalitat de la programació. A una entrevista en profunditat, un documental de personatges o un debat, les presses els fa un flac favor, però la moda de la premura els ha contaminat amb l’excusa de no resultar pesats.
Així, davant un altre tipus de mitjans d’expressió més selectius, els espectadors ens hem habituat a un ritme sincopat, que aboca la televisió a un fi sedant, incompatible irremeiablement amb la reflexió o l’esperit crític.
Com a productora audiovisual ens resistim a sucumbir a la moda, i reivindiquem la pertinència d’un espai per a les produccions no edulcorades per la pressa, que ens permetin pensar i sentir. Perquè encara que a priori pugui resultar formalment ròsper, un tempo més pausat, permet que, davant els temps morts a la televisió, el cinema i la vida un pugui escapar, o viure’ls amb consciència i extreure un significat subjectiu.
Així, en un silenci no censurat, una mirada perduda o una tensió prolongada podem trobar, tal vegada, l’instant màgic que ens apel·la només a nosaltres; la raó última per la qual ha valgut la pena tota una obra.