Driades

Des de petit, la música ha estat present a la meva vida. Durant un temps vaig compartir el meu desig de crear amb el cinema, fins que finalment vaig optar per les imatges. Però sempre hi havia una fascinació pel gest de fer música. D’on surten aquestes melodies? Com equilibres l’ofici i la improvisació, el control i l’emoció? Aquestes són preguntes que també recorren la meva feina com a cineasta i la meva exploració del procés creatiu en la no-ficció.

Fa sis anys, va sorgir la possibilitat de participar en un projecte europeu que pretenia mapar la música dels extrems d’Europa. Vaig entrevistar diferents artistes sobre quines condicions i impulsen la seva creació. Així és com vaig conèixer Emil Kárlsen, de Noruega; Joana Gomila, de Mallorca; i Vasco Ribeiro, de Portugal. Els tres treballen fora de les grans discogràfiques, en un espai on l’artesania conviu amb eines digitals que els permeten una gran autonomia i llibertat. Volia acompanyar-los per acostar-me al misteri de la creació des del quotidià.

Emil és un jove músic sami i multiinstrumentista que troba inspiració per als seus joiks als fiords, tundres gelades i cabanes on es refugia de l’hivern. La seva recerca musical està alimentada per la seva relació amb el territori i amb la tradició de la qual forma part.

Vasco, sota el nom OMIRI, recull i transforma la música tradicional portuguesa en una proposta personal i festiva. En la seva nova obra busca fer un gir: transcendir les lletres heretades i incorporar les seves pròpies paraules, obrint un espai més íntim dins d’aquest univers col·lectiu.

La Joana explora l’escolta profunda com a punt de partida per a la seva propera obra. Interessada en com la sonoritat dels espais transforma la veu i estimula la imaginació, baixa a coves i camina per escoles abandonades per enregistrar els seus primers esquetxos musicals.

A Dríades torno a explorar una manera de filmar en què l’equip busca fer-se invisible mitjançant l’observació atenta, el temps compartit i la confiança. Rodàvem entre amics, per complicitat i admiració, construint una proximitat que ens permetia presenciar un moment íntim, gairebé sagrat: aquell trànsit incert en què alguna cosa comença a prendre forma i encara no sabem què serà. M’interessava acostar-me a la dimensió humana d’aquest procés, als seus dubtes, les seves palpacions i les seves petites descobertes. Veure com la música emergeix dels gestos quotidians preserva per a mi alguna cosa màgica i fascinant. Volia que la càmera acompanyés aquesta intimitat amb discreció i que l’espectador pogués compartir el nostre privilegi de ser-hi.

Les primeres improvisacions van seguides de sessions en què els músics modelen, transformen i defineixen les seves composicions. La pel·lícula acompanya aquest viatge i troba el seu propi ritme en l’escolta. Dryades és un viatge sensorial cap a la creació, on el silenci, els gestos i la interpretació musical impulsen la història.