La passada setmana tornem de la 63 edició del Festival de Cinema de Sant Sebastià on participem en el mercat que se celebra en paral·lel. Es tracta d’un fòrum on productors ofereixen a distribuïdors i cadenes de televisió les seves últimes produccions. Allà es decideix bona part del que veurem en sales i televisions pròximament. Percebem un discurs possessiu sobre l’audiència en boca de bona part dels compradors televisius als quals els productors oferien embarcar-se en coproducció:
“Tot i que m’encanta, la meva audiència no entendrà el teu documental”
“Al nostre públic no li interessa aquesta temàtica”
“Desgraciadament, el meu canal no està apostant encara per aquest tipus de format”
Aquestes afirmacions ens generaven preguntes sobre la “pertinença” de l’audiència. Com de flexible és un públic davant propostes diferents d’un mateix canal? És negatiu que la televisió confronti les nostres opinions i creences amb idees, temàtiques i gustos estètics diferents als “propis”? Des d’una perspectiva creativa, creiem que situar-nos més enllà del nostre marc de seguretat i coneixement és un fi al qual haurien d’aspirar bona part dels documentals que produïm.
Entre els grans distribuïdors i exhibidors hi ha una tendència comercial en primar l’homogeneïtzació i infantilització de l’audiència. Això es justifica en una major rendibilitat. Aquest pols se centra a simplificar els discursos narratius i temàtics per abraçar un públic no només jove, sinó juvenil. Aquesta tendència posa en jaque a aquelles produccions originals en temàtiques i llenguatges que conviden a l’ audiència a una permeabilitat cap al diferent i el complex. De la mateixa manera, impedeix una actitud activa i crítica de l’ obra audiovisual.
Com a productora, sotmetre’ns a les pressions uniformadores seria un fracàs per a un llenguatge amb tant poder inspirador, introspectiu i crític com l’audiovisual.
No podem desestimar la flexibilitat del públic. Nombrosos exhibidors, distribuïdors i televisions l’han emmotllat al seu gust i han pretès representar els desitjos del públic. Però el que realment defensaven era els seus propis interessos i pors.
Estem convençuts de l’elasticitat mental de l’espectador a llenguatges i plantejaments radicalment diferents als contemporanis. El canvi i la innovació en les aproximacions estilístiques no és una cosa nova, s’ha fet sempre. Però mai ha estat tan fera l’exigència comercial, especialment entre les generacions joves.
Les televisions públiques i els cinemes estan assistint al seu propi funeral des del moment en què moltes cadenes de televisió ometen les noves tendències d’un públic vast, disgregat i exigent. Se centren a salvaguardar les seves cotes d’audiència entre un públic cada vegada més gran i vago. Menyspreen la intel·ligència i semblen haver oblidat la creativitat i la frescor. És urgent que les televisions es permeabilitzin nous líders de comunicació. Cal que integrin la multiplicitat de discursos i estètiques sense demanar permís a l’ audímetre.