L’Anuari d’Estadístiques Culturals assenyala que la despesa de la població balear en cultura està per sobre de la mitjana espanyola. Tanmateix, situa les Balears com la comunitat autònoma amb menor inversió pública en cultura. A què respon aquesta mediocre inversió pública en una comunitat comparativament rica?
A la Viena de principis de segle XX, la classe política gaudia assistint al teatre, a concerts, o consumint tota classe de literatura, i el seu exemple encoratjava la població a interessar-se i enriquir-se de l’experiència cultural. Avui, la classe política espanyola maneja un llenguatge ric en termes econòmics però no brilla precisament per la seva formació cultural, la qual cosa es percep en la seva incomoditat quan participen en actes culturals.
Des del desconeixement, és improbable recolzar ideològicament alguna cosa, en aparença inútil, com la cultura, i aquesta ignorància connecta amb les dades arreplegades per l’Anuari d’Estadístiques Culturals. La cultura ens enriqueix personalment: ens obre la ment a una mirada diferent, desenvolupa la nostra sensibilitat, ens cohesiona com a societat i ens ajuda a integrar-nos. Des d’ un raonament purament pràctic existeix un clar vincle entre cultura, creativitat i innovació, que afavoreix sens dubte el progrés econòmic i social. Per això els artistes i creadors han ajudat i ajuden les empreses i institucions a abordar, des de la innovació i la creativitat, els reptes que planteja una societat canviant com la nostra.
Fins ara, a Balears, la justificació política per donar suport a la cultura no han estat precisament social, sinó en gran mesura econòmica. Vincular la cultura amb el turisme ha estat la porta principal de finançament de la cultura balear, un plantejament que enclou una visió subsidiària de la cultura, que la concep des de la practicitat i sustent del turisme, produint, com a conseqüència, una cultura utilitarista, orientada a l’exterior però allunyada de la sensibilitat local.
La cultura és viva, es propaga lliurement i íntimament, desobeint les pretensions immediates que la classe política dissenya cada quatre anys. La seva naturalesa no és necessàriament mercantilista, ni rendible, i per això necessita suport: amb un IVA assumible, mesures de protecció, incentius fiscals, espais de creació i exhibició, educació a les escoles i ajuts a la creació.
És possible llavors un pacte de les forces polítiques que garanteixi la sostenibilitat de la cultura? Ho desconeixem, però és clar que, de no fer-ho, perdrem una oportunitat irrepetible de corregir la tendència deshumanitzadora a la qual com a societat ens dirigim.
Com a productora audiovisual percebem de prop aquesta por a la cultura i en el que ens toca més de prop, la nostra televisió pública –reflex dels qui som i els qui desitgem ser– costa entendre com no s’ha emès, en la seva dècada d’existència, un sol programa purament cultural. Fins avui la gastronomia és l’únic aliment “cultural” que la televisió balear ens ofereix regularment. La nova direcció que assumeix aquests dies les regnes d’IB3, hauria de corregir l’error històric i aprofitar el potencial de la televisió com a connector entre cultura i societat, abans que sigui massa tard. Hem de repensar quins són els nostres pilars socioculturals i reformular, sense por, l’actual model televisiu de distracció i sedació de la població, i sobretot, que sàpiga concretar-se en una graella televisiva sostenible, moderna i plural.
Només salvaguardant i potenciant l’ existència d’ aquesta cultura, es garanteix l’ oportunitat que existeixin idees que ens inspirin socialment i personalment, i protegeixin la nostra diferenciació i cohesió més enllà del pensament únic uniformador.