La revolució tecnològica ha suposat una democratització en l’ús del dispositiu audiovisual. El cinema hauria de ser més lliure i estar menys contaminat pels interessos comercials, però no és del tot així. Quines són les oportunitats i reptes que té el cinema independent davant seu? El Brand content, el treball en xarxa, reconquerir les sales de cinema, el cinema sota demanda o la producció sostenible són alguns dels camins a tenir en compte.
A principis del 2000 un grup d’alumnes de l’ESCAC creem una revista online anomenada “Preview”. Es tractava d’un projecte apassionat, però una cosa ambiciosa on arrossejàvem les nostres idees del que hauria de ser el cinema.
Aleshores començaven a generalitzar-se les primeres càmeres MiniDV, que, per la seva relació qualitat/preu auguraven revolucionar el cinema independent. Així es van estrenar les primeres pel·lícules gravades en aquest format, tot i que pocs, a banda dels joves cineastes independents i Werner Herzog, van aplaudir, sense por, aquesta novetat. El meu primer article de la desapareguda “Preview” es va titular “Exhortació al cinema digital d’autor” i abordava l’oportunitat que aquesta tecnologia brindava en favor d’un accés democràtic al mitjà audiovisual.
Ha passat una mica més d’una dècada, i malgrat la sorprenent evolució tecnològica, els plantejaments i produccions cinematogràfiques no han prosperat de la mateixa mesura. Si ens fixem en el cinema europeu, i espanyol en particular, corroborarem estar en un punt crític. El nombre de produccions mitjanes ha caigut en picat, així com els seus pressupostos; la “grans produccions” es mantenen per les subvencions, atès el raquític taquilla els ingressos són baixos. El cinema independent sobreviu pels seus escassos costos, però pateix els problemes de distribució que la resta però multiplicat: les exigües sales que funcionen estan copades pel mercat nord-americà.
Davant d’aquest panorama cal adaptar-se i innovar. Hi ha vies poc explotades encara per les productores independents, especialment a Espanya, on portem cert retard amb les nostres veïnes de l’Europa septentrional.
- Potenciant el Brand Content com a fórmula de finançament. Aquesta pràctica, cada vegada més generalitzada, suposa el finançament d’obres audiovisuals (documentals, pel·lícules, formats televisius) per part de marques que vulguin vincular els valors d’una obra amb la seva marca. L’aparició de la marca pot arribar a ser nul·la durant l’obra evitant la molesta intrusió de marques a l’obra. Els límits en la vinculació de marca i obra són elàstics segons l’ oferta i la sensibilitat i prejudicis de l’ autor. Amb audàcia, i sense moure una coma del guió, podem finançar-nos per marques que s’identifiqui amb l’obra.
- Innovant a Crowdfunding. El micromecenatge o crowdfunding va començar a generalitzar-se al nostre país el 2010 amb l’aparició de les plataformes Verkami i Lanzanos. Actualment pateixen una comprensible saturació de projectes (molts d’ells d’escàs interès) però hi ha exemples ben dissenyats que, tocant a un ampli espectre de la societat, han aconseguit quantitats suficients com per arrencar projectes interessants. La clau rau en una bona estratègia i a assumir que no tots els projectes tindran la resposta esperada.
- Desenvolupant fórmules de comunicació en Xarxes socials. Les xarxes socials són un aparador perfecte per exhibir-se. Donar a conèixer de forma massiva un projecte que busca finançament (crowdfounding), així com vincular una comunitat afí, que permeti una exhibició independent de les obres un cop acabades.
- Reconquerint les sales de cinema. Durant els festivals de cinema passa una cosa fascinant: cents de persones inunden la sala per compartir en ramat la màgia del cinema. Aquesta experiència, antany, extrapolable a qualsevol cinema s’ha anat tornant cada vegada més desoladora per tots els mals (pirateria, tecnologia, fragmentació del públic, preu) que afligeixen el cinema. Propostes com el Cineciutat (link a article) (cinema cooperatiu) suposen un punt de cohesió i fidelització sense el qual és difícil que l’experiència del cinema subsisteixi. Al cineciutat se suma una interessant proposta la viabilitat i èxit de la qual està per veure anomenada Screenly. Aquesta plataforma ofereix projeccions sota demanda en cinemes. Qualsevol pot crear un esdeveniment per veure una pel·lícula en un cinema, promocionar-lo i si hi ha quòrum projectar el film.
- Redimensionant l’ exhibició en sala. Convé plantejar-nos quin és el paper que juga el cinema en la societat actual i assumir que l’experiència cinematogràfica ja no és preponderant. No és indigne recuperar aspectes del cinema primitiu, en què el cineasta viatjava a presentar la seva pel·lícula com segueix ocorrent als festivals. La presència de l’autor i la possibilitat d’interactuar amb ell, és part de l’atractiu de desplaçar-se a un cinema.
- Creant projectes cinematogràfics sostenibles al moment que vivim, sense més elements que els necessaris. Així com el teatre ha tingut menys prejudicis per assumir produccions renunciant a departaments i reduint al mínim els seus pressupostos, al cinema encara hi ha una certa cultura de l’abundància. Podem fer un cinema nu i naturalista sense renunciar a l’emoció, l’humor, bones trames o grans personatges.
- Confiant i incentivant que el vídeo sota demanda o cinema de pagament online com és Filmin (link a article filmin) a Espanya, es consolidi i es reguli l’accés pirata a les obres audiovisuals. Actualment les connexions a Internet no són prou potents com per permetre visionats tan fiables com els descarregats fraudulentament d’ Internet. És clar que l’ experiència cinematogràfica des de casa preval i per a la supervivència de la indústria cinematogràfica urgeix la creació d’ un marc legal i tecnològic que permeti recuperar la inversió de les productores.
- La coproducció (independent). El pla Media (link) és un excel·lent recurs, no només per incentivar la producció de pel·lícules en el marc europeu, sinó perquè aquestes es dissenyin i conceben d’acord amb un marc comunitari que transcendeixi els localisme i permet una explotació sense fronteres. La subvenció, però, implica un procediment amb requisits importants, de vegades insalvables per a les petites productores i és per això que la coproducció no subvencionada ha de ser, també, un camí a refermar. Cal treure més partit del treball en xarxa i crear llaços forts que enforteixin el finançament de projectes globals.